Un pantà sense manteniment (versió Català)

I la informació va fluir.

Les parets d'aquest pantà antany tranquil i amb capacitat limitada d'informació per l'ocultisme centralista, va començar a esquerdar-se amb l'arribada d'aquest nou cabal de dades, notícies i informació. El manteniment de les seves parets havia estat descurat des d'una passivitat exacerbada de Madrid a causa de la seva confiança cega en què res arribaria a saber-se. Sense  voler adonar-se, l'embranzida natural derivada de l'augment de pressió alimentat per l'arribada de més informació, va anar a poc a poc fent mossa en les velles parets d'aquell pantà sense que gens, ni ningú, donés passos per resoldre la més que evident conseqüència. No es van obrir les rescluses. No va haver-hi gestos o presa de decisions per mitigar o disminuir la pressió.

La paret va cedir, i la naturalesa va seguir el seu curs. Aquell pantà no s'havia preparat per aguantar tal allau d'evidències i de xifres i va cedir. Per fi Catalunya va trencar les barreres artificials que des de feia 300 anys no deixaven a aquest poble expressar-se com a tal.

És una visió metafòrica i simplista del procés que vivim actualment si vol veure's així, però crec que resumeix de forma molt gràfica l'origen i la natura d'aquest.

Els catalans portem anys vivint sota un etern mantell de conformisme, assumint com a natural el nostre estatus i entenent que el paper que jugàvem en aquesta relació “forçada” amb l'estat, era el que ens corresponia. Així ens han “educat” sempre. Catalunya ha de ser solidària des de la seva suposada situació privilegiada. Catalunya ha d'entendre les necessitats de la resta de comunitats i contribuir-hi des de la seva mal percebuda riquesa. Catalunya ha d'assumir com a pròpia una llengua que arriba des d'altres regions de la península, com una via per mantenir viva aquesta relació de la qual parlem, encara que sigui pagant el preu de sacrificar l'ús de la seva. Catalunya sempre és la que ha de modificar la seva naturalesa per adaptar-se a les necessitats dels altres, però mai ningú ens ha recordat que Catalunya té una història pròpia, ANTERIOR a la del propi estat del que ara forma part, i tan o més rica en aspectes culturals, gastronòmics, científics, lingüístics i d’altres àmbits.

En la meva època d'estudiant de batxillerat, - i em remunto a l'època de transició democràtica en la qual l'educació no estava encara transferida als governs autonòmics -, l'assignatura d'història va evitar sempre detallar de forma estricta i fefaent els fets més rellevants entorn a l'origen d'Espanya com a estat. La guerra de Successió era tabú, els 40 anys de dictadura de Franco ni es nomenaven. Semblàvem viure en un estat d'harmonia aconseguit per la lògica natural dels fets, molt allunyada de la cruenta i dura realitat històrica.

Però tot això ha evolucionat, i l'arribada de l'època o els temps de la comunicació ha estat el detonant que ha fet despertar a un poble que fins fa ben poc vivia amb letargia.

Les balances fiscals s'han publicat després de llargs anys de reclamació per part de l'estament polític català. El que fins fa poc fos el secret millor guardat per part de l'estat espanyol ha vist la llum. I amb ell la primera de les grans injustícies a les quals es ve sotmetent al poble català.
Amb aquesta informació ha arribat la confirmació en nombres d’allò que els catalans veníem observant com un fet des de fa decennis. Acostumats a conviure amb estructures de comunicació inalterades durant els últims 30 anys, a serveis de rodalies o de transport a anys llum dels que gaudeixen a la capital de l'estat, o a saber que per utilitzar una via mitjanament ràpida i en condicions ens  toca gratar-nos la butxaca, vèiem passar els dies sota aquesta actitud conformista i sotmesa, convençuts i endormiscats en gran part per una història de submissió de 40 anys encara recents de dictadura, i de dos segles previs de sotmetiment després d’una brutal derrota.

I tot aquest flux d'informació ha estat el ressort que ha activat a la societat catalana. Això i l'arribada de noves generacions que no estan disposades a admetre com a normal una cosa que no ho és. I encara que des del punt de vista unionista ho negaran, Catalunya ha fet moviments previs per tractar d'aconseguir un equilibri que evités la ruptura de la paret d'aquest pantà imaginari. Totes les iniciatives possibles han estat disparades sempre des de Catalunya. L'intent d'establir un concert econòmic raonable a través d'un nou estatut, les propostes d'establiment d'un estatus federal basat en una major autonomia, i altres iniciatives que sempre han rebut la mateixa resposta. Un NO rotund sense negociació possible.
Des del govern de l'estat, lluny de percebre la naturalesa del procés i assimilar-ho no com quelcom polític, sinó com un moviment nascut del poble català arran d'aquesta informació que li havia estat negada fins ara, es resisteixen a admetre la “catàstrofe” que suposarà per a ells la secessió del territori català, i pretenen combatre-ho amb actituds que no fan sinó que alimentar-ho encara més.

En lloc d'obrir les rescloses, en lloc d'asseure's a negociar i buscar una forma per alleugerir aquestes tensions, es tanquen en banda i elaboren una sèrie d'estratègies basades en una negació del problema inicial, una “semi-acceptació” després que combaten amb tàctiques mediàtiques de por i descrèdit del moviment separatista, i una última fase on acudeixen al contraatac a través de mesures d'asfíxia econòmica o lleis educatives que busquen clarament recentralitzar la gestió de suposades eines que creuen, els ajudaran a recuperar un control perdut des de fa temps.

Aquesta evolució s'hauria evitat si des d'un primer moment Madrid i el seu govern haguessin entès que Catalunya no trenca amb Espanya a causa de la voluntat dels seus polítics i suposats adoctrinaments cap a la massa. Més aviat al contrari, aquest moviment és el que ha adoctrinat a la classe política per definir clarament els moviments que havien de realitzar, i és qui marca el curs de les decisions a prendre.

Espanya menysté el que aquests anys de submissió i abusos han significat per al poble català. Intenta “amenaçar” amb anuncis apocalíptics respecte a l'estat en què quedarà Catalunya si abandona Espanya. “Sortireu de la UE”, diuen. “Sereu un estat ‘paria’ per a la resta de països d'Europa”, sentencien. Acudeixen fins i tot a argumentari infantil en comparar conseqüències irrellevants enfront  la magnitud i transcendència del procés que vivim, com quan parlen que el Barça deixarà la lliga. Aquestes afirmacions són les que demostren en gran manera el poc que des de fora s'entén el procés, i el poc que interessa que s'entenguin les raons de fons que alimenten aquesta separació.

I parlo de menystenir perquè el poble català té molt present al cap aquestes possibles conseqüències (moltes d'elles pendents de demostració per aquells que les defensen). I éssent possibles, l'energia que mou a Catalunya lluny de decréixer, augmenta. No serà això una demostració plausible per a Espanya que Catalunya està considerant que fins i tot sota aquesta situació apocalíptica, surten guanyant pel que fa al seu estatus actual si segueixen empenyent? No és això suficient demostració del problema que suposa mantenir el “status quo” actual?

Ja no hi ha tornada enrere. És evident que els camins triats pels uns i els altres fan impossible que aquesta relació es mantingui. Espanya es resistirà fins al final des d'aquesta visió possessiva que tenen respecte al que Catalunya ÉS pel que fa a ells. Mai entendran que un poble ho és sobre la base d'uns sentiments, emparats aquests en la identificació amb una història, uns costums i tradicions i una llengua que fa a qui se sent part d’aquesta identitat, únic que no millor, i diferent que no superior, a aquell que forma part d l’estat del que se'l vol forçar a formar part.

Catalunya se separarà d'Espanya de la forma que correspon als temps que vivim, en una Europa consolidada democràticament i que no permetrà que el que ara defineixen com a problema intern, faci metàstasi cap a la resta de la unió. I no tenen més camí per evitar-ho que posicionar-se en una defensa de l'opció dels pobles a proclamar-se com a tals, i a definir de forma plenament democràtica quin ha de ser el seu camí.

Un camí, - el democràtic -, del que defuig dia sí i dia també, l'estat espanyol.